& 24, La Il·lustració (1688 – 1808), III

Com en cap altre lloc, i abans que en cap altre país, a Anglaterra es va constituir una “esfera pública” i un “públic ciutadà” models de racionalització política per a tota l’Europa il·lustrada. La publicitat políticament funcional, com a espai d’una ciutadania políticament activa, va trobar diferents institucionalitzacions. La premsa lliure i crítica i els diferents medis de sociabilitat política esmentats en & 23, en foren uns exemples, però encara hi hauríem d’afegir d’altres com

• la publicitació de certs afers públics (processos judicials, discussions en el si del parlament…),
• el mateix parlament, substitutori de la vella assemblea d’estaments,
• la creixent parlamentarització del govern,
• els incipients partits en què s’agruparien els diputats en les cambres legislatives
• o la instauració del dret de vot.

Per què tot d’una, però, van aparèixer aquestes institucions polítiques? Bàsicament, perquè en la mesura en què les disposicions de les polítiques estatals mercantilistes a partir del XVII van atènyer els sectors burgesos, a les que preferentment anaven adreçades, aquests es van veure esperonats a prendre consciència de si com a públic, com a destinataris d’aquestes polítiques i, per tant, com a jutges de les mateixes. I certament, amb el temps, es va caminar aquest pas, i així va poder néixer la moderna esfera de l’opinió pública política.

L’àmbit de la societat civil, on es desplegaria l’activitat econòmica privada dels burgesos, va esdevenir assumpte d’interès general, un tema públic del que hauria d’ocupar-se l’estat, però també, cada cop més, la pròpia burgesia. Era en interès de la burgesia, en efecte, que l’esfera de la privacitat s’emancipés de les directrius publico-polítiques massa intrusives o dels lligams estamentals i corporatius que encadenaven l’activitat, per aquesta raó va estar interessada en la liberalització econòmica i va pretendre que la legislació s’ajustés a les noves necessitats dels intercanvis burgesos. Però així, al llarg d’aquest procés, la burgesia va perdre el caràcter passiu de mera receptora de les mesures estatals. Els actors econòmics privats, reunits entorn aquests interessos i per tant en la crítica de les mesures de les autoritats perquè aquestes legislessin i actuessin d’acord amb la “raó” i les lleis inherent al nou ordre econòmic, van néixer llavors com a ciutadans.

En efecte, alhora que emergia el nou ordre econòmic ho feia una ciència econòmica que pretenia establir les seves lleis autònomament, més enllà de les influències religioses, estatals o estamentals-corporatives que interferien el seu funcionament, i emergia també la consciència segons la qual els interessos burgesos anaven plegats amb la defensa de la racionalitat econòmica. Si Il·lustració era progrés econòmic, aquest també suposava la ciència i la discussió racional a l’àgora – i no només les innovacions tècniques, l’ethos burgès, l’educació, la fortalesa de les institucions de la societat civil -, a fi i efecte de carregar-se de raons per promoure els canvis legislatiu més enraonats. Al llarg del XVIII, l’opinió pública dels burgesos es va constituir doncs com un tribunal quasi inapel·lable, davant el qual el poder s’hauria de legitimar si volia ser un poder il·lustrat, assentat sobre la raó.

Més enllà de si la burgesia gaudia de presència més o menys directa en els cercles de poder, com a Anglaterra, o de si, com a França, es pretenia que la monarquia, il·lustrada per l’opinió pública, actués d’acord amb la legalitat pròpia de la societat burgesa (l’ordre natural dels fisiòcrates), en qualsevol cas el poder havia de restar creixentment sotmès a aquest nou tribunal de la raó. Quedava així inaugurada la utopia burgesa segons la qual el “domini” inherent al poder tendiria a dissoldre’s en la “llibertat” pròpia de la societat aixecada sobre la raó. L’opinió pública, com a resultat il·lustrat de la reflexió comuna i pública sobre les lleis naturals de l’ordre social, apareixia com a manifestació d’una Raó a les determinacions de la qual haurien d’ajustar-se l’estat, les lleis positives i totes les seves institucions: corona, govern, exèrcit, burocràcia, administracions territorials i locals, etc. Però així, no només les ciències, també la seva discussió pública es pensaren sota l’epígraf genèric de la Il·lustració.

En efecte, el pensar per un mateix, el discutir lliurement i públicament amb els altres els afers públics, també serien elements eminents de la Il·lustració. En aquest sentit, en el cèlebre tractat “Què és la Il·lustració?”, Kant va escriure: “és difícil per a tots els homes, individualment considerats, esforçar-se per sortir de la minoria d’edat a què han estat abandonats en la naturalesa […]. Però és més possible que un públic s’il·lustri a si mateix – només que se’l deixi en llibertat és quasi inevitable […]. L’ús públic de la raó ha d’estar lliure en tot moment, i només ell pot donar lloc a la il·lustració entre els homes”.

Com se sap, per “minoria d’edat” entén Kant la incapacitat de servir-se de la pròpia raó sense la direcció d’altri. Majoria d’edat, doncs, l’adultesa o autonomia personal, s’assolirien quan estiguéssim en condicions de pensar i decidir per nosaltres mateixos.

Il·lustració seria l’ús públic de la raó, lliure discussió i crítica no només de temes culturals (literaris, artístics, científics, morals o teològics), sinó també econòmics i polítics. La premsa, com a òrgan del públic il·lustrat que enraonant i discutint entre si sobre temes polítics havia de ser portador de la raó, va esdevenir a partir d’aquest moment el “quart poder”. Si la premsa en el marc de les monarquies absolutistes eren simples instruments al servei del poder polític i de l’església estatals, i estava sotmesa a múltiples controls (llicències, censures prèvies, vigilància institucional posterior…), en el si d’aquest marc tanmateix s’albirava la gestació d’una nova premsa que naixeria del tot amb els règims liberals (llibertat d’expressió en conjunció amb l’establiment de la sobirania nacional, els règims representatius, l’obligatorietat per tant d’aconseguir el consentiment de la ciutadania…).

Al llarg del set-cents, doncs, la lluita per la consolidació de la publicitat burgesa i la lluita per la llibertat de pensament, d’expressió i de reunió van formar part dels mateixos afanys il·lustrats, per primer cop expressats a Anglaterra. Des de 1689, en efecte, després de la Gloriosa, també els sectors burgesos sense representació al parlament van començar a seguir els afers polítics en tant que públic crític, per mitjà de la premsa i llocs de sociabilitat oberts a la llibertat de crítica i oposició a les mesures del govern. Les minories parlamentàries van ser les primeres en apel·lar, des de les institucions estatals, a aquest públic que enraonava entre si en l’esfera de l’opinió pública, a fi i efecte de portar el govern al judici públic. Més enllà dels resultats electorals oficials i de la representació parlamentària, hom havia de poder pressionar el govern davant la instància de les noves legitimitats que s’anaven configurant en el tribunal que formava el públic reunit entorn la premsa. La disputa entre govern i oposició va sortir així del recinte parlamentari i se li donà publicitat, amb el propòsit que la “raó” constituïda en les discussions lliures, igualitàries i desinteressades, disputés el mer exercici del “poder”.

L’opinió pública, en efecte, va autocomprendre’s des del començament com a opinió racional, resultat de la discussió enraonada a l’entorn d’alguna qüestió de rellevància publico-política. No es basava en la “mera opinió”, en el suport o rebuig acríticament formulats, seguiment cec dels propis prejudicis o d’algunes personalitats, o recerca d’ocults interessos particulars; però així, perquè l’opinió fonamentada i no manipulada no fos un mer desideràtum, fou necessari postular els medis que la farien possible: tant l’educació de la població com la disposició d’una informació extensa i no adulterada. La necessitat d’un públic il·lustrat, educat, començava a sentir-se com a condició i resultat de la configuració d’una esfera publico-política. El camí de progrés que semblava emprendre la societat requeria d’homes educats, perquè aquests estiguessin a l’alçada dels seus interessos i així els poguessin encarnar (valors mesocràtics, emprenedoria…) i alhora defensar i impulsar (compromís ciutadà, opinió pública que il·lustraria el poder, societats patriòtiques que il·lustrarien els sectors productius…).

Pel que fa a la premsa, el parlament anglès, en contra del parer reial, va suprimir la censura més aviat que en cap altre lloc, en el 1695, i malgrat certs obstacles ben reals per exercir la llibertat va ser la premsa més lliure de tota Europa. És cert que fins el 1803 no es reservaren oficialment en el parlament uns llocs als periodistes, i les discussions en el seu si no gaudiren encara de caràcter públic, però des de ben d’hora en el set-cents hom va aconseguir que es publiquessin deliberacions secretes de comissions parlamentàries. A la resta d’Europa, aquesta lluita per a la llibertat de premsa també marxaria en paral·lel a l’alçament burgès i il·lustrat. La vida política anglesa, per tot això, va esdevenir la més lliure i efervescent i participativa del moment, model de les idees d’emancipació política i motiu d’admiració per tot el corrent il·lustrat continental. I en efecte, a través dels pensadors francesos (Montesquieu, Voltaire, Rousseau, Diderot, d’Alambert…), totes aquestes idees van tendir a difondre’s arreu, des de les terres del nord, des de Rússia a Alemanya, a les regions més meridionals com Itàlia, Catalunya o Espanya.

…….

Digressió: la premsa La premsa, que els seus orígens remunten a l’intercanvi privat de notícies lligat al tràfic mercantil interregional, va néixer a meitats del XVII. Aquest intercanvi privat de notícies va anar organitzant-se progressivament fins a sorgir la premsa com a tal. Les correspondències privades entre mercaders sobre diferents assumptes (cotitzacions en el mercat, impostos, rendiments de les collites, esdeveniments bèl·lics…) van anar institucionalitzant-se mica en mica en virtut dels interessos dels mateixos comerciants professionals proveïdors de notícies, quan aquestes informacions també van esdevenir mercaderies regulars susceptibles de ser venudes. El naixement de la premsa va haver d’esperar doncs a què aquesta informació que circulava privadament es fes pública, és a dir, accessible al públic en general, a mitjans del XVII. Mentrestant, des del poder públic també es va impulsar la consolidació de la premsa. Va pretendre emprar certament el nou instrument d’acord amb els seus propis interessos, per donar a conèixer odres i disposicions als súbdits, per oferir informacions útils al públic, sobretot de caire comercial, i per fer més extensiva la seva alta representació tot informant sobre tota mena de notícies cortesanes, per exemple sobre les anades i vingudes de les personalitats elevades (Habermas, 1997, 58 – 64).

& 23, La Il·lustració (1688 – 1808), II

El món il·lustrat, el cas paradigmàtic anglès

&1

També d’Anglaterra doncs, van arribar a la península les notícies del nou món que s’estava gestant nord enllà. Però què hi van veure, en aquell país, els il·lustrats espanyols? En això ens entretindrem a continuació, perquè ens permetrà intuir quines realitats concretes es representaven els il·lustrats en fes esment de la idea de les “llums”. En primer lloc, per dir-ho amb un mot, en comparació amb la península a la illa van veure molta opulència, molta esplendor. El progrés, allò modern i racional, significava doncs en primer lloc riquesa, prosperitat material. Als ulls dels viatgers espanyols, els espais i edificis públics anglesos mostraven per exemple una singular magnificència, no vista fins llavors. Pels carrers hom veia nombrosos palaus però també pel camp les cases de l’aristocràcia terratinent havien d’empetitir la pretesa sumptuositat de les propietats rurals de la noblesa espanyola. També els confortables interiors dels immobles urbans van ser subratllats per aquests viatgers, així com la digna vestimenta de què gaudien fins i tot les classes populars. Les botigues, per la seva banda, disposaven d’aparadors molt ben nodrits i el bullici comercial es considerava en general força notable.

& 2

L’activitat seria la segona idea que resumiria moltes observacions dels nostres il·lustrats: activitat en els carrers, una vida urbana d’accelerades palpitacions, trànsit en els camins, notòria mobilitat territorial de la població per motius de negocis però també d’oci o familiars, i una densa i eficient xarxa de comunicacions que els permetien, aquests desplaçaments: camins ben comunicats i ben mantinguts, correus freqüents i còmodes fondes en els camins, i tot un sistema de ponts, canals, ports i serveis de transports lleugers i regulars que palesaven el dinamisme comercial i la tecnologia angleses. La densitat territorial, reportaven, era molt més alta que a Espanya (64 hab./km respecte 21 hab./km) i no cal dir la població que vivia a les ciutats (25% de la població en ciutats majors de 10.000 habitants, mentre a Europa en conjunt la mitja era del 10%) (a Ramos-Gorostiza, 2010).

& 3

Si bé els il·lustrats espanyols no van parar atenció en les arrels de la revolució agrària que havia tingut lloc en el camp – sobretot pel que fa a l’establiment del nou règim de propietat privada – van admirar-se dels seus resultats, de les múltiples manifestacions de la intensa i creixentment pròspera vida en el camp: la varietat i intensitat dels cultius, les innovacions tècniques, les seves creixents produccions, la frondositat del paisatge, el benestar de les viles… L’amplíssima capacitat manufacturera, adquirida mercès a la maquinització creixent i a una nova organització del treball, també va ser motiu de ser consignada.

Les manufactures tradicionals (cuir, construcció, paper, vidre…) suposaven en el 1770 el 87% de la producció, mentre les industrials el 13% (fàbriques de cotó, mines de carbó i foneries de ferro). Només 30 anys més tard, en el 1800, la situació havia fet un tomb considerable. Els sectors tradicionals proporcionaven ara el 70% de la producció mentre els industrials ja representaven el 30%. Aquest canvi era indicatiu de les modificacions més profundes que estaven tenint lloc, tant pel que fa a la tecnologia disponible com a l’organització del treball. Mentre la manufactura tradicional s’organitzava encara en els petits tallers agremiats, la indústria anglesa era la que més innovacions representava, més es mecanitzava i on hom havia introduït el treball fabril, és a dir, la divisió de les tasques i la seqüenciació d’aquestes en processos en cadena (Ramos-Gorostiza, 2010, 51 i 55).

& 4

Tota aquesta opulència, afegien, derivava no de la terra, tradicionalment considerada la font última de la riquesa, sinó del comerç de les manufactures, que els anglesos feien arribar arreu del món. Aquest apogeu comercial, deien, depenia al seu torn de l’hegemonia i força naval per les quals Anglaterra dominava els mars ben bé des de la segona meitat del XVII, amb les cèlebres “Actes de Navegació” de Cromwell (1651).

& 5

Totes aquestes observacions a l’entorn del floriment del país, que qualsevol podia veure i palpar, els il·lustrats espanyols les van remetre a certs trets del caràcter anglès. Subratllaven per damunt de tot la seva creativitat i capacitat inventiva, així com l’actitud emprenedora i diligent present en totes capes de la població – també o especialment entre la noblesa i l’alta burgesia, que en comptes de viure de rendes s’orientaven igualment envers els negocis. En general, o almenys en bona part, veien com les classes acomodades arriscaven en el comerç i en la indústria, no només en les rendes segures però passives de la terra, i lluny de la vida ociosa i frívola de la noblesa espanyola estaven imbuïdes d’un íntim sentit de laboriositat, de continua i incansable aplicació en el treball, en els negocis i en tota mena d’activitats.

En aquest sentit, també destacaven la implicació d’aquests sectors socials en el foment d’institucions científiques, en el mecenatge privat de les arts i el sosteniment d’obres benèfiques (escoles per a pobres, hospitals, hospicis, cases d’orfes…). Les “societats patriòtiques”, comparables a les “societats econòmiques d’amics del país” espanyoles impulsades per Campomanes (1723 – 1802) per la mateixa època, es distingien tanmateix d’aquestes per la seva major presència i impacte social. Comentant aquestes societats, un dels viatgers espanyols va escriure que

“reunint el propi interès, el cel patriòtic, la il·lustració i la riquesa, proporcionen a l’agricultura, a les arts, a la industria i al comerç nacional totes les avantatges possibles. Des de les fàbriques als hospitals, des del conreu dels arbres als primors més delicats de les arts de luxe, tot rep els efectes de llur influència. Qualsevol descobriment, qualsevol notícia útil a aquests objectes, troba un premi segur […] No es fiquen a teixir cintes, ni a fer màquines, ni a plantar arbres, ni a llaurar la terra, ni a dirigir manufactures, però estimulen, il·lustren i afavoreixen amb llurs llums als que han de fer-ho. Els seus projectes no s’aplaudeixen i s’arxiven, s’executen” (a Ramos-Gorostiza, 2010, 58-9).

& 6

Les llums dels nous homes, amarats d’emprenedoria i laboriositat, de sentit del deure i de responsabilitat social, i les llums dels nous sabers i dels progressos tècnics dels que es valien (en les infraestructures, en el camp, en les indústries…), ho il·luminarien tot, des de les diferents activitats comercials i productives a l’estat de les universitats i acadèmies, i també a l’estat de l’educació general de la població, incloent-hi la de les dones, molt més instruïdes que no pas a Espanya. L’educació i difusió dels sabers era doncs, també, signe del progrés, era condició i resultat, potser la seva arrel més fonda en l’autocomprensió de l’època, en transmetre les actituds i les aptituds necessàries perquè s’obressin tots aquells miracles.

& 7

Certes conseqüències socials de tots aquests desenvolupaments tampoc van escapar de la mirada dels nostres viatgers il·lustrats. Un d’aquests, l’escriptor Leandro Fernández de Moratín (1760 – 1828), en el seu viatge a la darrera dècada del segle, observà un altre aspecte de la realitat anglesa: la mobilitat social que s’oferia sobretot als professionals i membres de les classes mitges. Va descriure Anglaterra aprovatòriament com el país

“en què les arts, el tràfic, la indústria, l’agricultura, les ciències han arribat a un punt de perfecció admirable, i on tot home troba obert el pas en qualsevol d’aquestes carreres per llur fortuna i glòria” (a Ramos-Gorostiza, 2010, 46).

Les diferències d’estatus no semblaven ser tanta diferència quan un home posseïa prou talent, responsabilitat, energia, capacitat i saber.

& 8

Il·lustració significava, per tant, tot això, a) desenvolupament cultural: cientifico-tècnic i educatiu, i b) les virtuts dels homes que les propagaven, les llums, així com també c) el desenvolupament econòmic i d) certs efectes socials tendents a l’anivellació social. Un altre il·lustrat destacat, Campomanes, tot i que inserit plenament en els governs de la monarquia absolutista i per tant en l’ordre vigent de la societat estamental, va argumentar igualment en el sentit de procurar un major igualitarisme social:

“la felicitat de l’estat, escrigué, consisteix en què els particulars no siguin molt rics, perquè els demés es redueixen a jornalers seus […] i l’estat es disminueix, mentre els rics s’enerven amb la dissipació, la golafreria i altres vicis, [encara que, pel contrari] si tots fossin molt pobres mancaria la noblesa necessària per conservar un estat monàrquic […] el poble, en el que consisteix la força de l’estat, haurà d’igualar-se en el possible” (a Diz, 2000, 356).

Usurpar la riquesa del poble, els contrastos exagerats entre rics i pobres, no només feriria les sensibilitats més generoses en causar l’opressió i misèria de gran part de la població, sinó que seria funest per al mateix estat. Els valors mesocràtics doncs, començaven també a penetrar, lentament impregnaven els nous ideals que els il·lustrats es proposaven difondre per la corona espanyola i que a Catalunya, per dir-ho així, s’inserien més espontàniament en la pròpia tradició i vida quotidiana de cada cop més amplis sectors socials.

& 9

Entre tots aquests desenvolupaments, però, n’hi va haver d’altres que més aviat van suscitar comentaris negatius, com les excessives llibertats religioses o d’expressió imperants a Anglaterra. Aquestes llibertats els il·lustrats espanyols les condemnaren en permetre perillosament l’afebliment religiós o en tolerar-se, en els diaris, la caricatura fins i tot del mateix monarca. Sorprenentment, altres aspectes van ser omesos pels viatgers espanyols, de tan rellevants alguns com la revolució agrària en la seva vessant jurídica, que ja hem esmentat més amunt, o els efectes del tancament dels camps i de la industrialització pel que fa a la proletarització d’àmplies capes de la població, que tot just ocasionaren, com a molt, alguns comentaris marginals. El terrabastall socioprofessional que van implicar moltes d’aquestes dinàmiques va escapar, estranyament, de la seva mirada.

El peculiaríssim règim polític anglès, constitucional i parlamentari, una raresa en el mar de les monarquies absolutistes del continent i per aquesta raó motiu d’enveja i model per a bona part de la il·lustració europea més avançada, especialment de la francesa, tampoc va ser objecte de comentaris significatius pels viatgers espanyols, i menys encara considerat en connexió amb els assoliments que en línies generals tant els havien enlluernat. I tanmateix, una manifestació d’aquest sistema polític, la creixent politització d’àmplies capes burgeses a partir d’una premsa envigorida que discutia assumptes polítics i unes formes de sociabilitat on se seguia, en el tracte personal, aquelles discussions (les cofee houses, els clubs, els public meetings, les country-associations…), sí que foren consignades, tot i no mostrar-ne el seu profund abast. A “Història i crítica de la opinió pública” (1962) el filòsof d’inspiració il·lustrada Jürgen Habermas es va ocupar d’aquesta dimensió política de la “societat civil” – europea en general però reconeixent el caràcter avançat anglès. En els següents epígrafs voldria parlar una mica a l’entorn d’aquest punt, essencial del segle il·lustrat en invocar la raó o la lliure discussió entre els ciutadans privats també en l’esfera política.

& 22, La Il·lustració (1688 – 1808), I

& 1

Malgrat la forma irruptiva en què naixerà el món ja plenament modern amb les revolucions liberals burgeses, que com sabem a l’estat espanyol se succeïren tot al llarg del XIX (1812, 1820, 1837-1840, 1854 i 1868), aquests nous temps moderns vingueren preparats pel segle anterior. En efecte, el seguit de canvis gestats en la societat encara tradicional del s. XVIII foren la plataforma a partir de la qual el s. XIX inaugurà les societats modernes.

El s. XVIII fou un segle de profundes transformacions. Aquests canvis s’hi gestaren mica en mica, fins que esclataren del tot en la següent centúria. El set-cents suposà a Europa en efecte un moment de verdadera ruptura, en tots els àmbits de la vida social:

• l’estructura socioeconòmica i política de la societat, és clar (formes econòmiques capitalistes, formació dels estats moderns: burocratitzats, sobirans…),
• però també la cultura (racionalitat secular: ciència moderna, drets liberals, art autònom; religió natural…)
• i les mentalitats i les formes de vida (nacionalització cultural dels estats, transmissió de certs valors de l’ethos de la incipient burgesia, com el sentit del treball, la meritocràcia, cert igualitarisme, l’autonomia privada, el lliure pensament….)

Tots aquests canvis s’alinearen amb l’ideal d’una societat il·lustrada, racional, progressivament alliberada de relacions de dominis considerades arbitràries i, decididament, anacròniques.

No voldria deixar de subratllar el paper de l’escola en el projecte alliberador típic de la modernitat, en la seva doble vessant de dinamitzadora del progrés material (instrucció tècnica merament per fer més productius els agents econòmics, tant en l’agricultura, les manufactures com en el comerç) i del progrés moral i la formació de les consciències. Aquest darrer paper de l’educació va néixer amb la Il·lustració – em refereixo a la vocació que tingué l’escola de difondre entre la ciutadania no només les noves idees universals típicament modernes, o il·lustrades, les quals esdevingueren poc a poc hegemòniques en l’esfera cultural, sinó també a la pretensió de transmetre formes substantives de vida lligades a les particularitats nacionals i als grups socials que encarnaven les forces del progrés.

& 2

El set-cents fou un moment de canvi, indiscutiblement, i així ho visqueren els propis contemporanis. La Il·lustració, com a corrent cultural en sentit ampli, hauria de circumscriure’s en aquest marc, en ser-ne l’expressió ideològic. Augmentà sens dubte el poder d’intervenció dels estats monàrquics sobre cada cop més esferes; als estats els calia incrementar la seva influència en sentir-se pressionats a iniciar processos de modernització, fonamentalment en la marxa de l’economia i en les seves pròpies estructures: hisendes, exèrcits, aparells burocràtics i governs locals i regionals. Les velles societats estamentals emprengueren una lenta però inexorable marxa cap a unes societats de signe liberal i capitalista, la qual cosa es manifestà en primer lloc en l’aparició d’una burgesia cada cop més difícilment integrable en l’ordre social i polític vigent. La “societat civil”, l’àmbit d’allò privat, es separà de l’estat, l’àmbit d’allò públic, de forma que els fonaments econòmics del règim senyorial començarien a ensorrar-se. El vell mode de producció, inserit en les relacions de domini feudals, mica en mica s’aniria transformant en un mode de producció protocapitalista. Emergents formes del dret privat, ajustades a uns propietaris que interactuaven entre si a partir de lliures relacions contractuals, com a posseïdors de mercaderies, facilitaren la progressiva emancipació de l’activitat econòmica de les directrius dels poders polítics i dels lligams estamentals (rendes i jurisdiccions senorials) i corporatius (gremis). Per la seva part, el progrés cientifico-tècnic impulsà en un altre sentit el progrés econòmic.

És com si en aquest set-cents, molts processos endegats de ben lluny trobessin justament en aquest moment la seva cristal·lització, i hom es proposés actuar en conseqüència, d’acord amb un “sentit” de la marxa de la història universal que ara s’alçava a la consciència i començava a trobar les seves primeres formulacions i teoritzacions.

L’Edat Mitja, es deia ara, fou una edat fosca, i l’esclat de les primeres llums i del progrés va venir amb la nova ciència empírico-experimental (Galileu), els desenvolupaments tecnològics (brúixola, impremta, pólvora…), els descobriments geogràfics i l’expansió colonial europea per tot el món. La diferència respecte els segles precedents era que ara, en el XVIII, existia una consciència històrica molt aguditzada: hom estava en el llindar d’uns nous temps verdaderament “savis”, només calia reconèixer-ne els signes i empènyer-los encara més. Tots els processos iniciats en les albades de la modernitat, en els s. XVI i XVII, trobaren ara una realitat més plena que reclamaria els seus drets – em refereixo a l’increment del poder d’intervenció estatal, la uniformització i nacionalització cultural que els estats imposaren a les seves poblacions, la institucionalització del saber científic modern en noves institucions com les acadèmies reials, més enllà de l’encarcarament en què vivien les universitats, i no cal dir l’establiment de les formes econòmiques capitalistes, o burgeses (Mayos, 2006).

& 3

D’acord amb aquesta evolució general, que fou d’abast europeu, també a Espanya, tot i que amb retard i amb menys intensitat, es produïren una sèrie de canvis importants. A mesura que avançava el segle, a Catalunya especialment les manifestacions del declivi de la societat estamental foren més evidents que en cap altre lloc de la península. Un dels il·lustrats catalans més importants, Antoni de Campany (1742 – 1813), expressà el 1773 encara amb cofoisme l’esperit de l’època:

“quina revolució més admirable hi ha hagut en les idees en l’espai de mig segle! Fins ara, semblava que els homes no havien pensat en emprar llurs talents per a la seva pròpia felicitat. Els sobirans ja fa un temps que no es desafien, que són germans […]. El nostre segle doncs, és verdaderament savi” (a Diz, 2000, 356).

Notem-ho, un segle savi, il·lustrat, remetia a una revolució en les idees, tant en les ciències com en el pensament en general, però també en l’àmbit del desenvolupament econòmic i de les relacions internacionals, en nous comportaments de la vida econòmica i de la vida quotidiana, i és clar, en l’àmbit d’uns règims polítics ajustats a, i impulsors de, totes aquestes transformacions. La creença en el progrés material i moral naixia llavors, i seria prototípica d’aquesta fase històrica que anomenem Modernitat.

& 4

Però ai las!, els canvis també mostraren creixentment una faç amenaçadora. I això també seria prototípic de la Modernitat, que alhora que és ruptura amb allò antic fou des del començament un desassossec perpetu per estabilitzar les innovacions socials assajades. Els canvis serien efectivament massa accelerats, tal vegada massa inquietants des de la perspectiva fins i tot dels propis il·lustrats. Perquè a diferència d’altres latituds, els il·lustrats catalans i espanyols foren certament reformistes però adscrits invariablement a la societat vella-europea, sense qüestionar fonamentalment l’ordre de l’Antic Règim.

Només tres dècades després, en retornar el mateix Campany el 1802 a Barcelona després d’anys d’absència, es veié sorprès amargament pel “fragor mercantil i industrial d’aquest poble immens i baladrer”, com si ja no fos a la seva ciutat, i parlà dels burgesos com a “fures púniques” (a Molas, 2002, 65 i 2003, 23).

En efecte, les reformes que haurien impulsat els mateixos il·lustrats potser haurien accelerat en excés els processos de modernització, vigents com a tendències en la mateixa evolució social, fins el punt de témer que l’ordre social tradicional pogués destarotar-se. La societat estamental, sorgida al migdia de l’Edat Mitjana, començava a prendre consciència d’estar sotmesa a múltiples tensions cap a finals del set-cents. Arran els esdeveniments revolucionaris francesos de 1789, les precaucions per evitar el canvi de règim se succeïren: “nosaltres no volem tantes llums, concloïa Floridablanca,  ni el que d’elles resulta” (a Gómez Urdáñez, 1996, 331).

L’esperit del segle es clouria doncs entre aquest voler i doler tan definitori dels il·lustrats catalans i espanyols, i que de fet s’estengué entre els liberals conservadors del XIX. Volien les llums, però es dolien dels seus efectes quan aquests es desbordaven més enllà del que creien convenient.

& 5

Però a començaments i meitats del set-cents les coses no es veien encara així. Pel contrari, lluny de qualsevol temença, des dels llocs més alts del cos social es va afavorir als il·lustrats en llurs programes de modernització del país. A partir del primer terç del segle a Europa, en efecte, des dels entorns més nuclears de les monarquies es va adoptar aquesta perspectiva conscientment modernitzadora. Justament en el seu caràcter d’autocràcies autoritàries, però modernes i obertes als canvis, hom pretenia incentivar les llums i la prosperitat general del regne. És el que avui tots coneixem com a “despotisme il·lustrat”, l’intent de transformació socioeconòmica i cultural controlada i dirigida des de dalt, el lema del qual, com se sap, fou “tot pel poble però sense el poble”. En aquest context expansiu en tants els àmbits: en la ciència i tecnologia i en el pensament, en l’educació, en el desenvolupament econòmic i demogràfic, en l’estructura social i en la fisonomia dels pobles, que s’urbanitzaven i s’omplien de noves indústries, etc., les mancances de cada país es van tornar molt més visibles i punyents, la qual cosa va afavorir una reinterpretació de l’estat en un nou paper corrector i director del procés. Però adonem-nos-en, les monarquies absolutes, en actuar així, no van fer res més que prosseguir i culminar un procés que ja s’havia iniciat molt abans, a l’albada de la modernitat en el segle XVI, quan les monarquies, en lluita contra la noblesa, es van aliar amb la burgesia per poder fer l’estat modern.

& 6

Molts governs espanyols, senyaladament en el regnat de l’il·lustrat Carles III (1759 – 1788), van promoure l’obertura de la península als progressos dels països del nord, més pròspers i forts, i als nous corrents culturals que semblarien explicar-los. Es van abandonar les velles aversions a les novetats, sobretot estrangeres, provinents del XV i XVI, quan Europa va deixar de ser del tot catòlica i quan l’escolàstica tendí a veure’s reemplaçada per les noves manifestacions científiques i filosòfiques modernes, i pel contrari des del poder es van recolzar els sectors il·lustrats de mentalitat més receptiva, perquè traguessin Espanya del seu ensopiment i endarreriment. Els il·lustrats i el programa de reformes que van impulsar es començava a percebre com a útil i necessari per al foment dels interessos nacionals, tant econòmics com politico-militars. Va ser aquest doncs un nou absolutisme, de caire reformista, en què les minories il·lustrades maldaren per la transformació de les estructures econòmiques i administratives de l’estat (exèrcit, govern, burocràcia central, i les administracions provincials i locals) i, igualment, per transformar culturalment la societat.

En aquest esperit de nítida consciència de les pròpies mancances i de la urgència de certes modernitzacions, alguns viatgers il·lustrats espanyols, protegits des de diferents òrgans de l’estat, van viatjar per Europa per introduir després a Espanya les noves idees i realitats, i fomentar-ne la discussió. I malgrat que la majoria escolliria França o Itàlia com a destins, també n’hi va haver que al darrer terç del segle van viatjar a Anglaterra, el país llavors ja clarament dominant en el marc europeu (Ramos-Gorostiza, 2010).

& 21, L’ocàs de la societat estamental i el naixement de la societat moderna

& 1

A finals del set-cents es respirava en cert sentit un aire d’ocàs, d’acabament de quelcom, i els mateixos contemporanis ho consignaren. La societat estamental estava a punt de desaparèixer i la societat moderna estava a punt d’arribar.

Les transformacions objectives, tot i que la profunditat de les quals segurament passà inadvertida, trobaren així ressò en les consciències dels observadors de l’època. El creixement agrari de signe ja capitalista, la incapacitat creixent de la noblesa d’extreure la renda pagesa en la mateixa proporció en què aquesta creixia, l’emergència d’una burgesia industrial i les seves fàbriques, la incipient proletarització d’àmplies capes dels sectors populars de la població, l’afebliment d’alguns gremis tradicionals (teixidors, paraires…), tots aquests canvis en l’estructura socioeconòmica de la societat no podien passar desapercebuts. En efecte, durant la dècada de 1790 van aparèixer a Barcelona i a altres zones de Catalunya les primeres fàbriques de filats i teixits, les quals van començar a prendre el relleu a les fàbriques d’indianes (d’estampats i pintats) com a activitats representatives d’una nova burgesia ascendent. Aquesta burgesia, mentrestant, ja havia assolit l’hegemonia econòmica del país, i tal vegada la moral. I començava a preparar-se, com sabem, per prendre el poder polític uns decennis més tard.

La nova burgesia industrial, ja no manufacturera, va aparèixer a meitats de segle, primer en la forma del fabricant d’indianes i després en la de l’industrial tèxtil, que trobarem típicament en el XIX a partir de 1830. La primera fàbrica d’indianes fou del 1737, i després d’una fase de lent creixement, aquesta mena d’establiments es van consolidar en el període de 1760 – 1780. En aparèixer les primeres filatures mecanitzades (jenny, 1786, i la bergadana, versió catalana del 1793), el pas del “domestic system” i del taller al “factori system”, iniciats abans, es va reforçar. Amb les fàbriques d’indianes, doncs, va emergir la indústria fabril i es van deixar enrere les manufactures tradicionals. Es va centralitzar l’activitat i es va establir una forma de treball protocapitalista, però no va ser fins a finals del XVIII i ja fins al XIX, amb la plena mecanització del tèxtil i la plena proletarització dels assalariats, que es va iniciar definitivament la marxa vers la moderna indústria tèxtil cotonera catalana.

& 2

El baró de Maldà, en el seu cèlebre “Calaix de sastre”, un dietari de tota una vida en què va recollir les observacions del fluir de la vida barcelonesa del darrer terç del XVIII i bona part del primer del XIX, observaria el naixement, enriquiment i enlairament social d’aquests nous burgesos industrials. I el que va constatar fou que eren homes que s’havien fet a si mateixos, quasi del no res o que com a molt comptaven amb una modesta ascendència d’una o dues generacions, i que amb tot ara havien esdevingut els “homes del segle”. Tant era així que fins i tot algun industrial s’hauria ennoblit sense ascendir primer a l’estament immediatament superior al seu, és a dir, sense passar de l’estament productiu a l’estament més honorable dels mercaders (burgesia comercial i financera).

Molta d’aquesta nova burgesia industrial, conforme als valors d’una societat estamental, va voler encara assolir l’estatus, els honors i les prerrogatives lligades a les condicions socials privilegiades o més elevades, és a dir, “figurar” socialment i fer un consum ostentós, tot i topar-se amb les reticències dels grups superiors: nobles, ciutadans honrats i grans mercaders i financers. La noblesa obliga, formava part de la naturalesa superior la representació en públic com a tal, per això era una ofensa i un perill per a l’ordre social el que els inferiors volguessin lluir per sobre el seu estatus. Aquesta burgesia, però, també es va trobar amb la poca comprensió d’altres sectors del propi grup social que consideraven que era el desig de riquesa, i no el de representar-la, el que faria progressar les arts, les indústries i el comerç (Molas, 2002, 63).

En una època de transició hauríem de considerar normal trobar manifestacions ambivalents com aquestes, les d’una nova burgesia que a la vegada que s’emmotllava a l’ordre social i moral estamental ja el començava a transcendir. Un dels burgesos enriquits que ascendí a l’estament dels “ciutadans honrats”, d’Arenys de Munt, va manifestar el 1760 aquesta ambivalència en la seva persona:

“el que m’obligà a passar-me a ‘ciutadà’ va ser no estar subjecte als maliciosos, com són els batlles i regidors, que en els anys de 1758 i 1759 em varen atropellar de moltes maneres en diferents coses, sense tenir-me la menor atenció, per voler cobrar de lo meu. I vistes aquestes desatencions em vaig resoldre, com també m’ho aconsellaren, a passar-me, i no per res de les vanitats del món, sinó per estar-me quiet a casa, tant jo com els meus descendents, i no estar subjecte a ells” (a Balcells, 2004, 546).

Aquesta burgesia era rica, havia prosperat sovint a partir dels esforços, talents i els riscos assumits pels emprenedors individuals, i tot i ser menystinguda socialment i, com veiem, ser objecte d’abusos juridico-econòmics, i, no cal dir, ignorada políticament, ja manifestava símptomes inequívocs del sentiment de la seva superioritat. Estar quiet a casa, ocupat en la seva activitat privada, perquè ningú l’obstaculitzés ni hi fiqués el nas, i així poder prosperar ell i els seus fills, era segons el testimoni d’aquest burgès la finalitat del seu ennobliment, ja no cap altra, com les vanitats del món.

& 3

Tot canviava. I les transformacions no s’esgotaven en la classe dels industrials i en llur relació amb els estaments de més rang; tenien ramificacions més extenses. També entre els sectors més populars, no només en la burgesia, s’estaven produint fondes metamorfosis. Altre cop el baró de Maldà va consignar un nou efecte dels canvis que provocava el naixement d’una societat protoindustrial i protocapitalista. Davant la incipient proletarització de moltes capes de la població pagesa i també urbana que començaven a treballar en les fàbriques tèxtils, i en contraposició als menestrals de la societat tradicional retrospectivament tinguts per models d’honradesa i decència, va escriure el baró a principis del XIX:

“amb la meitat i encara amb la meitat de la meitat de fàbriques d’indianes ens en sobrarien, sent enfarfac tantes fàbriques per la corrupció dels costums i males paraules en mossos, xicots i mossotes” (en Molas, 2002, 52). O bé el 1804: “els minyons de Barcelona no estimen més que la llibertat i independència, i es burlen de quasi tothom, siguin eclesiàstics, nobles i cavallers, segons les depravades màximes republicanes de la França” (en Garcia Rovira, 2002, 22).

Els nous treballadors que venien a Barcelona i rodalies a treballar en les fàbriques eren pel baró agents desestabilitzadors de la moral i els costums, i en efecte, en posar en entredit l’estructura socioprofessional preindustrial i pròpia de la societat estamental, també havien de trastocar els elements de l’ordre moral que sostenien el domini de “nobles” i “eclesiàstics”.

& 4

Per altra banda, tampoc els artesans ni menestrals enaltits pel baró estaven dispensats de participar dels canvis que se succeïen. Tampoc el món artesanal, més estable i tradicional, i que de fet s’havia contraposat a les noves activitats productives industrials, era un món tan immers en el vell ordre com podria semblar.

Ni tan sols el món dels artistes o menestrals que es podrien contraposar a aquests nous treballadors proletaritzats varen escapar-se doncs del blasme del baró, en aquest cas perquè començarien a no ser prou respectuosos amb les jerarquies socials. La majoria, deia, eren “burletes” dels estaments superiors, i aquest era tot un altre símptoma de l’esfondrament de l’ordre social que hauria de venir unes dècades més tard, amb les revolucions liberals.

Entre la classe productora també hi havia diferències, i així hom distingia entre els artistes, membres dels col·legis, i els menestrals: mestres, oficials i aprenents dels diferents oficis. Els artistes comprenien aquelles activitats properes a les arts liberals i encara a les facultats universitàries, com les ocupacions de cirurgià, notari, apotecari, pintor, llibreter,  etc. En el món dels menestrals hi tindrien cabuda els oficis tradicionals, més “mecànics” en termes de l’època: fuster, argenter, sabater, sastre, teixidor, filador, pellisser, tintorer, impressor, botiguers…