& 29, Retalls proustians, II

“En Swann ja s’imaginava a Compiègne i a Pierrefonds sense que semblés que hi anava per veure l’Odette [qui sentia horror pels amants gelosos, que l’espiaven]. Fins i tot abans de veure-hi l’Odette, fins i tot si no aconseguia veure-la-hi, quina felicitat tindria de trepitjar aquelles terres on, sense saber l’indret exacte, en un moment determinat, sentiria palpitar pertot la possibilitat de la seva aparició brusca: en el pati del castell, que ara havia esdevingut bell per a ell perquè l’havia anat a veure a causa d’ella; en tots els carrers de la ciutat, que li semblava novel·lesca; en cada camí del bosc, rosat per una posta de sol profunda i tendra –

– asils innombrables i alternatius on s’anava a refugiar, simultàniament en la certa ubiqüitat de les seves esperances, el seu cor feliç, vagabund i multiplicat”, Un amor d’en Swann, 137.

& 29, Retalls proustians

“Mentre que la visió purament carnal que havia tingut d’aquella dona, tot renovant perpètuament els seus dubtes sobre […] la seva bellesa, afeblia el seu amor, aquests dubtes van quedar destruïts, el seu amor afermat quan, en canvi, va tenir com a base les dades d’una estètica segura [la semblança d’Odette amb un personatge d’una pintura de Botticelli]. La besada i la possessió que semblaven naturals i mediocres si els acordava una carn marcida, en venir a coronar l’adoració d’una peça de museu li van semblar que devien ser sobrenaturals i delicioses”, Un amor d’en Swann, 53.

… en Swann s’enamora definitivament d’Odette quan relaciona la seva imatge amb Botticelli, amb l’encant estètic, és a dir, amb l’espai reservat a la seva ànima per a les realitats ideals; només llavors el pensament i record d’Odette s’impregnen de noblesa i penetren en un món de somnis (somnis de felicitats) al qual ella no havia accedit fins ara…

“Va ser en Swann qui, abans que ella deixés caure el seu rostre, com malgrat ella mateixa, sobre els seus llavis, el va retenir un instant, a certa distància, entre les dues mans. Volia deixar que el seu pensament tingués el temps d’acudir, de reconèixer el somni que havia acaronat tant de temps i assistir-hi quan es fes realitat… En Swann fixava en aquella cara de l’Odette encara no posseïda, ni tan sols besada per ell, que veia per darrere vegada, aquella mirada amb la qual, un dia de partida, voldríem emportar-nos un paisatge que abandonarem per sempre” , Un amor d’en Swann, 64.

… en Swann vol que, abans que es consumi el petó, la seva consciència estigui present, de forma plena, perquè sap que la vida més verdadera es dóna quan, davant de qualsevol cosa o ésser, preparat per acollir-lo, s’hi troba tota la consciència, totes les facultats en la màxima tensió, perquè sap que la vida és sobretot la vivència interior, la que transcorre en el pensament o la imaginació, i que la indiferència i el cansament pels quals el món esdevé un no-res sobrevenen quan les facultats romanen adormides i el desig apagat…

swann

“Els llocs de la meva infantesa i primera joventut resten units per a mi a força petits esdeveniments d’aquella de totes les diverses vides que menem paral·lelament, que és la més plena de peripècies, la més rica en episodis, és a dir, la vida intel·lectual”, Combray, 234.

… en efecte, només podem atènyer i fer justícia a l’exterior si, d’alguna forma, ha adquirit un significat per a nosaltres, si allò-altre-de-nosaltres troba tanmateix alguna connexió amb el nostre interior, és a dir, amb la nostra atenció i pensament, els nostres desitjos i somieigs…

“Anar als Champs Élysées em va resultar insoportable. Si almenys Bergotte [un escriptor] els hagués descrit en un dels seus llibres, sens dubte hauria desitjat conèixer-los, com totes les coses el doble de les quals s’havia començat a introduir en la meva imaginació, que les escalfava, les feia viure, els donava una personalitat, i jo volia retrobar-les en la realitat; però en aquell jardí públic no hi havia res, ai, que es relacionés amb els meus somnis”, Un amor d’en Swann, 258.

… sense les paraules que ens diuen què són les coses, i quin valor tenen, la consciència sembla adormir-se i la vida callar, i així, extraviat el pensament, se’ns fa tot indiferent…; aquesta circumstància, a saber: que mentre vivim, a diferència de quan somiem o recordem, d’alguna manera estem menys vius, perquè estem més tancats a nosaltres mateixos, és recollida per exemple en les primeres relacions de Marcel amb Gilberte als Champs Élysées, quan en la narració es separen la “nena” que Marcel estimava i la “nena” amb qui efectivament jugava, com es separa el “jo” de Marcel que estimava del “jo” que estava jugant al parc…

“Mentre m’aprestava a aprofitar aquell instant desitjat [en què podia contrastar la imatge que tenia de Gilberte amb la Gilberte real que tenia al davant] per lliurar-me […] a l’aclariment que em permetria en les llargues hores en què estava sol […], que era ben bé el meu amor per ella allò que jo feia créixer de mica en mica com una obra que componia, ella em passava una pilota. I com el filòsof idealista el cos del qual té en compte el món exterior en la realitat de la qual la seva ment no creu, el mateix ‘jo’ que m’havia fet saludar-la abans que l’hagués identificada s’afanyava de fer-me agafar la pilota que em tirava (com si fos una companya amb qui hagués vingut a jugar, i no pas una ànima germana amb qui hagués vingut a unir-me), em feia adreçar-li per cortesia […] mil paraules amables i insignificants i, d’aquesta manera, m’impedia o bé de guardar el silenci durant el qual jo hauria pogut tornar a dur la meva atenció a sobre de la imatge urgent i perduda o bé de dir-li les paraules que podien fer fer al nostre amor els progressos decisisus”, Noms de lloc: el nom, 267.

proust

Només ara estem en disposició què significa “a la recerca del temps perdut”, la gran obra de Proust. No és només que Proust consideri que ha perdut el temps en una vida d’oci i frivolitats, desatenent el seu talent literari, i que es proposi esmenar-ho emprenent per fi la seva carrera literària, tan de temps postergada; no és només que pretengui recuperar el temps perdut en el sentit ara del seu passat, quan sent als 34 anys que el món que coneixia s’està esfondrant irremediablement (mort de la mare, el 1905, i més en general, mort del món burgès il·lustrat), sinó que la recreació literària del passat, sempre fugisser i inefable, inaprehensible i refractari a entrar en l’escriptura, seria la única manera en veritat de viure’l, de retrobar-lo, de recuperar-lo, perquè ja ho hem dit… només es viuria, d’acord amb Proust, quan somiem les coses, o més aviat… quan les recordem…

& 27, Ser i existir

Hi ha persones que viuen somiant, com somiem tots per les nits abans d’adormir-nos, és a dir, en el si de moments perfectes, en què la mera existència es transfiguraria i ompliria de tota mena d’impressions captivadores, sota la llum d’unes guspires que semblarien provenir de móns més alts, més harmònics i incorruptibles. Moments perfectes, els somnis estimats que vetllen les nostres nits i que, tossuts, malden sempre per entrar a la vida…

Aquests moments perfectes eren també els únics en què l’Anny, personatge de “La Nàusea” (Sarte, 1938)  trobava interès en la vida, i la desaparició dels quals, quan en un moment donat deixà de creure-hi, li oferí la clau per entendre la devastació en què es convertí la seva vida…

Certes situacions privilegiades, explicava l’Anny a “La Nàusea”, anticipaven aquests moments perfectes. D’alguna manera, la grandesa que emanava d’aquestes situacions les feia adequades perquè quelcom sublim estigués en disposició d’entrar en el món. Respondre una impertinència, intercedir davant algú humiliat, suportar dignament una desgràcia, fer un primer petó o fins i tot morir, aquestes situacions i d’altres apareixien com avantcambres dels moments en què un podia elevar-se per sobre de si mateix i embellir així la vida. Definien moments especials, gairebé màgics, i només calia introduir cert ordre, fer els gestos necessaris, actuar com requeria la situació, dir les paraules escaients – i que se seguissin certs efectes necessaris de tot això, com s’esdevé en els somieigs -, i aquestes situacions es convertirien en moments perfectes. I un cop dins seu, dins aquests moments, en resplendir un mateix amb una llum singular, es trencaria el vel que separaria sempre la vida aparent de la vida verdadera i així la realitat s’elevaria a la seva idea, amarant-nos d’una mena de joia religiosa.

La Noblesa, l’Amor, l’Odi, la Dignitat, la Valentia, totes aquestes altes passions baixarien fins a nosaltres i ens farien millor del que som, i a les nostres vida més riques, més plenes, més pures.

Però, ai, es lamentava l’Anny, aquests moments perfectes serien al capdavall només il·lusions, en realitat no existien. No és que algun element no s’ajustés a la situació (unes paraules mal dites, una acció mal executada o no efectuada…), i així aquesta no pogués assolir la seva alçada última, o convertir-se en un moment del tot perfecte. Això encara tindria remei. No, la cosa era més greu; simplement és que aquests moments perfectes, com a tals, no existien… En efecte, a partir de cert moment l’Anny deixà de creure-hi, en aquests contes de fades, i el preu fou alt, una renuncia de si, perquè des de llavors ja no podia deixar de sentir-se posseïda per un fàstic profund, aclaparada per la nàusea…

Què queda de la vida un cop desapareguts aquests moments?, es preguntava. Existeix tan sols un jo que estima, un jo que odia o un jo que actua coratjosament, o un jo que mor, sempre travessat d’impureses. El jo mai només estima per exemple, o mai del tot, o mai com és degut, i mai és del tot absorbit pel moment. No hi ha l’amor pur, només aquest amor i aquell amor, enredats en el caos de contingències de la vida. En el somnis es viuen depurats els continguts perfectes intuïts, plens de significació, però en la vida aquests continguts són impurs i muts, ja que romanen en una connexió infame amb allò existent. I existeix tan sols una mateixa realitat, una de sola i sempre igual, que s’estiraria i estiraria com una pasta llefiscosa, sense ruptures ni ponts entre els dos móns, en només ser real un: el nostre. En aquest món, en propietat no es podrien distingir gaire unes coses de les altres, com si en la vida real res mereixés gairebé tenir un nom diferent – al revés de les estilitzacions que operem quan la pensem. Sense que aquest jo que es mor d’enyor de plenitud no fos tanmateix gaire diferent quan participa (suposadament) d’allò excels o gloriós que en els moments més vulgars i anodins. Com si de fet no poguéssim creure en les idees, en allò altre del nostre món, i només quedés una realitat bruta, informe i decebedora: la que vivim cada dia.

“Tinc una espècie de certesa… física. Sento que ja no hi ha moments perfectes, confessa l’Anny […]. Ho sento tot el temps, fins i tot quan dormo”. I unes paraules terribles, a mode d’un cant fúnebre, segellarien aquest trànsit vers un món ja calcinat per sempre més: simplement “em sobrevisc”, concloïa.

Antoine, el personatge narrador de “La Nàusea”, descriu al seu torn una evolució semblant a la d’Anny. Sense que ocorri res d’extraordinari, explica, de sobte sent que en ell quelcom ha canviat en el més profund, també amb la commoció d’una certesa física, com una malaltia que sentís tothora i en totes les parts del cos. Un dia començà a notar-se envaït d’un sentiment com de vertigen i atordiment, el calfred per una mena de repugnància insuportable que primer suscità el contacte ocasional amb els objectes més quotidians i que després esdevingué més persistent, gairebé continu. Fins que finalment descobrí que, simplement, la raó d’aquesta nàusea era la mateixa existència.

Tu i jo, es diu Antoine, aquest pensament i aquest sentiment, o aquest objecte i aquest procés físic, totes les coses existents en realitat ocultarien l’existència, l’únic real, i tot no serien sinó meres masses indefinides, monstruoses, toves, i en desordre. Les qualitats abstractes que projectaríem sobre les coses per poder identificar-les i poder-ne parlar en realitat serien tan sols mers noms, meres aparences, sense ésser. Les idees no s’hi acabarien de dipositar, sobre les coses, serien només ofuscacions, paranys per creure en un món més sòlid i definit que el realment existent. Així, no es donaria mai el “Vermell”, “l’Olor a Ametlla” o “l’Alegria”, perquè mai res és en estat pur i perquè la realitat no és res més que una totalitat de formes vagues i vaporoses. Tot s’estiraria interminablement i tendiria a esvair-se, tot seria tou, lent i amorf, aquest seria el fons profund de les coses – i, finalment, la raó de l’enorme absurd d’una existència no significativa.

Les coses existeixen d’esma, pensa Antoine, sense venir de cap lloc ni anar enlloc, neixen sense raó i es prolonguen només per feblesa, fins i tot la mort és casual, en provenir de l’exterior, i tot és en el fons el mateix perquè no existeix cap ésser real, necessari, significatiu que pogués definir i donar raó del sentit i del fi de les coses. Existir és simplement estar allà, la gratuïtat perfecte, però així l’Absolut ja no seria res, seria de fet l’absoluta contingència.

En un moment determinat, observant retrospectivament la seva vida i com a contrapunt a aquesta vivència, Antoine descobreix el que realment sempre ha perseguit, el que més l’ha commogut. No era la riquesa o la glòria, per Déu que no, es diu, ni l’amor o els plaers, tampoc el poder o les diversions o les emocions fortes, res de tot això massa mundà; senzillament havia volgut que la vida adquirís una qualitat rara, una mena de puresa transparent i metàl·lica, per accedir al ser. Entrar a la vida plena que roman rere l’existència, aquest havia estat el seu propòsit més íntim i més valuós. Ser o existir, aquesta era doncs la dicotomia que se li presentà a Antoine. I quan se li va fer avinent que, en existir i perdre el ser, la vida perdia el seu sentit, d’alguna manera va sentir que s’havia equivocat de món.

El que més hauria volgut, es diu, és viure a l’altra cantó de l’existència, per exemple en la congelació del gest d’una noia bonica, rere la tela dels quadres, rere les pàgines d’un llibre o en el temps inexistent de la música. Hauria volgut que la seva vida s’assemblés a les línies immaculades i rígides que un pintor traça en un llenç o a l’ordre inexorable i sec que fa que se succeeixin les notes d’una partitura, perquè línies i notes romandrien fora de l’existència. Podien existir els discs i les ones sonores, el músic que va gravar l’enregistrament i l’oient que l’escoltava – ell mateix assentat incòmode en un bar –, però la música en si, ella mateixa esplèndida i pura, simplement era, tenia un ésser més enllà de tots els elements existents. I cap altra cosa que aquesta simplicitat i puresa era l’objecte pregon dels seus anhels, unes experiències que permetessin l’enduriment del cos i, en últim terme, l’esvaïment del fàstic. “He volgut ser, diu, és l’únic que he volgut” – llançar fora de si l’existència.

Els relats, les històries, serien per Antoine l’exemple paradigmàtic d’un mode de viure en el ser. En efecte, al narrar tot canviaria, al revés del que passa a la vida tot deixaria de succeir sense ordre, perquè cada moment, purgat a més de les impureses adherides a tot existent, comportaria el següent. A diferència del que la majoria pugui pensar, l’important no serien tant el fets extraordinaris que ocorren en el relat (les vides farcides d’aventures) com la singular manera que tindrien les coses d’ocórrer.

Més enllà de si unes coses o unes altres formessin la matèria del relat, perquè tinguessin sentit i un pogués arribar a albirar la felicitat possible (fins i tot si aquesta fos la felicitat de les grans soledats tràgiques), n’hi hauria prou en explicar-les, les coses. “Era una bonica nit de tardor de 1922. Treballava com a notari a Marommes. Estava passejant, havia sortit del poble sense adonar-me’n, pensava en les meves dificultats econòmiques…”, i aquestes circumstàncies, totalment ordinàries, perdrien de sobte el seu caràcter fútil, perquè apareixerien com el començament de quelcom…

Quan narrem una història tot sembla que esdevingui important, en efecte. El receptor reté tots els elements de la situació, si hi són deu ser per alguna raó, pensa, el seu sentit se’ns revelarà sens dubte més endavant, quan de fet expliquin allò que els seguirà. La història que comença i que acaba muda tot el que passa entremig, cada part té sentit, cada fet i moment i circumstància, simplement perquè forma part d’un tot que s’encamina al seu acabament, perfecte en si, sense que res pugui afegir-se o ometre’s. Però del que no ens adonem és que en realitat no comencem pel començament, sinó pel final, perquè el final ja el pressuposem… No ens adonem que el notari no podia viure aquella nit com l’anunci de cap aventura, cec al que no s’ajustés a la fèrria successió dels fets o depurant els elements de la història, tot proveint-los d’una significació cristal·lina. No ens adonem que passejava com nosaltres passejaríem, tristament, sense que el futur estigués enlloc, sense presagis, sense expectatives de què res succeiria, sense que ni tan sols visquéssim cap començament de res ni cap ordre dotés de sentit les coses o ordenés els instants, que en la trista vida real no poden deixar de seguir-se uns als altres sense cap contingut o significació i, per tant, sense cap interès.

“He volgut que els moments de la meva vida es succeïssin i ordenessin com els d’una vida recordada”, resumeix Antoine, però això no és possible, “és tant com voler agafar el temps per la cua”. Viure la vida com la narrem, aquesta seria la fórmula de l’alliberament de l’absurd de l’existència – però això està fora del nostre abast. Hem de triar: o viure o llegir, o viure o recordar, o viure o eternitzar el gest graciós d’una noia, no és possible ser mentre existim, perquè quan vivim el temps adquireix la seva textura ordinària i la vida llur caràcter insignificant, on res comença i res acaba, simplement les coses passen apilant-se a la bona de Déu sense sentit.

& 26, Què és la Il·lustració? Un resum

.

& 25, La Il·lustració (1688 – 1808), IV

.

& 24, La Il·lustració (1688 – 1808), III

Com en cap altre lloc, i abans que en cap altre país, a Anglaterra es va constituir una “esfera pública” i un “públic ciutadà” models de racionalització política per a tota l’Europa il·lustrada. La publicitat políticament funcional, com a espai d’una ciutadania políticament activa, va trobar diferents institucionalitzacions. La premsa lliure i crítica i els diferents medis de sociabilitat política esmentats en & 23, en foren uns exemples, però encara hi hauríem d’afegir d’altres com

  • la publicitació de certs afers públics (processos judicials, discussions en el si del parlament…),
  • el mateix parlament, substitutori de la vella assemblea d’estaments,
  • la creixent parlamentarització del govern,
  • els incipients partits en què s’agruparien els diputats en les cambres legislatives
  • o la instauració del dret de vot.

Per què tot d’una, però, van aparèixer aquestes institucions polítiques? Bàsicament, perquè en la mesura en què les disposicions de les polítiques estatals mercantilistes a partir del XVII van atènyer els sectors burgesos, a les que preferentment anaven adreçades, aquests es van veure esperonats a prendre consciència de si com a públic, com a destinataris d’aquestes polítiques i, per tant, com a jutges de les mateixes. I certament, amb el temps, es va caminar aquest pas, i així va poder néixer la moderna esfera de l’opinió pública política.

cofeeL’àmbit de la societat civil, on es desplegaria l’activitat econòmica privada dels burgesos, va esdevenir assumpte d’interès general, un tema públic del que hauria d’ocupar-se l’estat, però també, cada cop més, la pròpia burgesia. Era en interès de la burgesia, en efecte, que l’esfera de la privacitat s’emancipés de les directrius publico-polítiques massa intrusives o dels lligams estamentals i corporatius que encadenaven l’activitat, per aquesta raó va estar interessada en la liberalització econòmica i va pretendre que la legislació s’ajustés a les noves necessitats dels intercanvis burgesos. Però així, al llarg d’aquest procés, la burgesia va perdre el caràcter passiu de mera receptora de les mesures estatals. Els actors econòmics privats, reunits entorn aquests interessos i per tant en la crítica de les mesures de les autoritats perquè aquestes legislessin i actuessin d’acord amb la “raó” i les lleis inherent al nou ordre econòmic, van néixer llavors com a ciutadans.

En efecte, alhora que emergia el nou ordre econòmic ho feia una ciència econòmica que pretenia establir les seves lleis autònomament, més enllà de les influències religioses, estatals o estamentals-corporatives que interferien el seu funcionament, i emergia també la consciència segons la qual els interessos burgesos anaven plegats amb la defensa de la racionalitat econòmica. Si Il·lustració era progrés econòmic, aquest també suposava la ciència i la discussió racional a l’àgora – i no només les innovacions tècniques, l’ethos burgès, l’educació, la fortalesa de les institucions de la societat civil -, a fi i efecte de carregar-se de raons per promoure els canvis legislatiu més enraonats. Al llarg del XVIII, l’opinió pública dels burgesos es va constituir doncs com un tribunal quasi inapel·lable, davant el qual el poder s’hauria de legitimar si volia ser un poder il·lustrat, assentat sobre la raó.

Més enllà de si la burgesia gaudia de presència més o menys directa en els cercles de poder, com a Anglaterra, o de si, com a França, es pretenia que la monarquia, il·lustrada per l’opinió pública, actués d’acord amb la legalitat pròpia de la societat burgesa (l’ordre natural dels fisiòcrates), en qualsevol cas el poder havia de restar creixentment sotmès a aquest nou tribunal de la raó. Quedava així inaugurada la utopia burgesa segons la qual el “domini” inherent al poder tendiria a dissoldre’s en la “llibertat” pròpia de la societat aixecada sobre la raó. L’opinió pública, com a resultat il·lustrat de la reflexió comuna i pública sobre les lleis naturals de l’ordre social, apareixia com a manifestació d’una Raó a les determinacions de la qual haurien d’ajustar-se l’estat, les lleis positives i totes les seves institucions: corona, govern, exèrcit, burocràcia, administracions territorials i locals, etc. Però així, no només les ciències, també la seva discussió pública es pensaren sota l’epígraf genèric de la Il·lustració.

Immanuel KantEn efecte, el pensar per un mateix, el discutir lliurement i públicament amb els altres els afers públics, també serien elements eminents de la Il·lustració. En aquest sentit, en el cèlebre tractat “Què és la Il·lustració?”, Kant va escriure: “és difícil per a tots els homes, individualment considerats, esforçar-se per sortir de la minoria d’edat a què han estat abandonats en la naturalesa […]. Però és més possible que un públic s’il·lustri a si mateix – només que se’l deixi en llibertat és quasi inevitable […]. L’ús públic de la raó ha d’estar lliure en tot moment, i només ell pot donar lloc a la il·lustració entre els homes”.

Com se sap, per “minoria d’edat” entén Kant la incapacitat de servir-se de la pròpia raó sense la direcció d’altri. Majoria d’edat, doncs, l’adultesa o autonomia personal, s’assolirien quan estiguéssim en condicions de pensar i decidir per nosaltres mateixos.

Il·lustració seria l’ús públic de la raó, lliure discussió i crítica no només de temes culturals (literaris, artístics, científics, morals o teològics), sinó també econòmics i polítics. La premsa, com a òrgan del públic il·lustrat que enraonant i discutint entre si sobre temes polítics havia de ser portador de la raó, va esdevenir a partir d’aquest moment el “quart poder”. Si la premsa en el marc de les monarquies absolutistes eren simples instruments al servei del poder polític i de l’església estatals, i estava sotmesa a múltiples controls (llicències, censures prèvies, vigilància institucional posterior…), en el si d’aquest marc tanmateix s’albirava la gestació d’una nova premsa que naixeria del tot amb els règims liberals (llibertat d’expressió en conjunció amb l’establiment de la sobirania nacional, els règims representatius, l’obligatorietat per tant d’aconseguir el consentiment de la ciutadania…).

Al llarg del set-cents, doncs, la lluita per la consolidació de la publicitat burgesa i la lluita per la llibertat de pensament, d’expressió i de reunió van formar part dels mateixos afanys il·lustrats, per primer cop expressats a Anglaterra. Des de 1689, en efecte, després de la Gloriosa, també els sectors burgesos sense representació al parlament van començar a seguir els afers polítics en tant que públic crític, per mitjà de la premsa i llocs de sociabilitat oberts a la llibertat de crítica i oposició a les mesures del govern. Les minories parlamentàries van ser les primeres en apel·lar, des de les institucions estatals, a aquest públic que enraonava entre si en l’esfera de l’opinió pública, a fi i efecte de portar el govern al judici públic. Més enllà dels resultats electorals oficials i de la representació parlamentària, hom havia de poder pressionar el govern davant la instància de les noves legitimitats que s’anaven configurant en el tribunal que formava el públic reunit entorn la premsa. La disputa entre govern i oposició va sortir així del recinte parlamentari i se li donà publicitat, amb el propòsit que la “raó” constituïda en les discussions lliures, igualitàries i desinteressades, disputés el mer exercici del “poder”.

L’opinió pública, en efecte, va autocomprendre’s des del començament com a opinió racional, resultat de la discussió enraonada a l’entorn d’alguna qüestió de rellevància publico-política. No es basava en la “mera opinió”, en el suport o rebuig acríticament formulats, seguiment cec dels propis prejudicis o d’algunes personalitats, o recerca d’ocults interessos particulars; però així, perquè l’opinió fonamentada i no manipulada no fos un mer desideràtum, fou necessari postular els medis que la farien possible: tant l’educació de la població com la disposició d’una informació extensa i no adulterada. La necessitat d’un públic il·lustrat, educat, començava a sentir-se com a condició i resultat de la configuració d’una esfera publico-política. El camí de progrés que semblava emprendre la societat requeria d’homes educats, perquè aquests estiguessin a l’alçada dels seus interessos i així els poguessin encarnar (valors mesocràtics, emprenedoria…) i alhora defensar i impulsar (compromís ciutadà, opinió pública que il·lustraria el poder, societats patriòtiques que il·lustrarien els sectors productius…).

Pel que fa a la premsa, el parlament anglès, en contra del parer reial, va suprimir la censura més aviat que en cap altre lloc, en el 1695, i malgrat certs obstacles ben reals per exercir la llibertat va ser la premsa més lliure de tota Europa. És cert que fins el 1803 no es reservaren oficialment en el parlament uns llocs als periodistes, i les discussions en el seu si no gaudiren encara de caràcter públic, però des de ben d’hora en el set-cents hom va aconseguir que es publiquessin deliberacions secretes de comissions parlamentàries. A la resta d’Europa, aquesta lluita per a la llibertat de premsa també marxaria en paral·lel a l’alçament burgès i il·lustrat. La vida política anglesa, per tot això, va esdevenir la més lliure i efervescent i participativa del moment, model de les idees d’emancipació política i motiu d’admiració per tot el corrent il·lustrat continental. I en efecte, a través dels pensadors francesos (Montesquieu, Voltaire, Rousseau, Diderot, d’Alambert…), totes aquestes idees van tendir a difondre’s arreu, des de les terres del nord, des de Rússia a Alemanya, a les regions més meridionals com Itàlia, Catalunya o Espanya.

…….

Digressió: la premsa La premsa, que els seus orígens remunten a l’intercanvi privat de notícies lligat al tràfic mercantil interregional, va néixer a meitats del XVII. Aquest intercanvi privat de notícies va anar organitzant-se progressivament fins a sorgir la premsa com a tal. Les correspondències privades entre mercaders sobre diferents assumptes (cotitzacions en el mercat, impostos, rendiments de les collites, esdeveniments bèl·lics…) van anar institucionalitzant-se mica en mica en virtut dels interessos dels mateixos comerciants professionals proveïdors de notícies, quan aquestes informacions també van esdevenir mercaderies regulars susceptibles de ser venudes. El naixement de la premsa va haver d’esperar doncs a què aquesta informació que circulava privadament es fes pública, és a dir, accessible al públic en general, a mitjans del XVII. Mentrestant, des del poder públic també es va impulsar la consolidació de la premsa. Va pretendre emprar certament el nou instrument d’acord amb els seus propis interessos, per donar a conèixer odres i disposicions als súbdits, per oferir informacions útils al públic, sobretot de caire comercial, i per fer més extensiva la seva alta representació tot informant sobre tota mena de notícies cortesanes, per exemple sobre les anades i vingudes de les personalitats elevades (Habermas, 1997, 58 – 64).